miércoles, 19 de mayo de 2010
TEXTO CONTRAPORTADA - GOMA DE BORRAR -
La historia que tiene en sus manos está basada en hechos reales acaecidos a las puertas de nuestro milenio. A las puertas en un sentido figurativo, claro, ya que nadie ha visto esas puertas, y menos el protagonista de este relato, que sólo prestaba atención al ocio nocturno, al sexo y a las drogas, a causa de lo cual por poco pierde el amor de su vida (una chica de legítima belleza en todos los sentidos y no como las mujeres de hoy en día, que no son sino un montón de silicona con piernas).
Pero no adelantemos acontecimientos y retrocedamos a aquella época, mediados de los años 80, en la que en España se movieron personajes con una curiosa circulación neuronal que hubieran sido de gran interés para científicos de la talla de Ramón y Cajal –un metro sesenta–, o incluso para otros más altos, y de los cuales la estrella de nuestra historia es un significativo ejemplo. Se podría hablar largo y tendido sobre este individuo, pero mejor sentarse y leer con calma el extracto que ofrecemos del trienio que transformó su vida.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Me'l he llegit i m'ha encantat. Tant, que avui li he dedicat la meva columna bisetmanal al DIARI DE GIRONA:
ResponderEliminarUN EMPORDÀ DE NOVEL·LA
Aquests últims dies han aparegut notícies sobre un llibre -Goma de Borrar- que acaba de publicar en Josep Montalat, un empresari figuerenc amb poc currículum, però bones sensacions literàries. Es tracta d'una història "corrent", d'amors i desamors, infidelitats, joventut, rauxa i ambicions amb una característica que el converteix en lectura obligada per a molts empordanesos -sobretot els que tinguérem entre 18 i 40 anys al llarg de la dècada dels 80?: i és que la nostra comarca i aquell temps són els escenaris de la seva "acció".
Montalat ens explica, amb pèls i senyals, el tarannà d'un noi -Cobre- de classe mitjana de l'Hospitalet que decideix traslladar-se a l'Alt Empordà per forjar-se un futur més glamurós que el del seu pare, un treballador que havia anat pujant esglaons a la Seat. Però durant els anys que abraça la novel·la (mitjans dels 80) descobrirà que no és or tot el que llueix i que la manca d'un camí ens pot portar a llocs als quals possiblement no hauríem volgut anar, si algú ens hagués avisat. Les pàgines passen volant perquè expliquen relacions i aventures amb agilitat i coneixement, encara que a vegades es queden només a les portes de la veritable profunditat. Però, el sarau que en Cobre i els seus companys munten el dia de la mai prou recordada final de la Copa d'Europa a Sevilla, per exemple, és digne de pel·lícula, com també ho són les ocurrències d'en Gaspar, el seu amic de la mili, capaç de convertir en acudit qualsevol frase o situació, per lamentable que sigui. De fet, les notes que havia pres Montalat 25 anys abans arran de la seva amistat amb un company d'estudis basc, són les llavors que han fet créixer la trama.
Els que hem viscut, junt amb els protagonistes, aquella època, sens dubte gaudirem enormement perquè encara que només sigui per uns moments, el llibre, a més d'entretenir-nos, ens recordarà un temps molt feliç de les nostres pròpies vides. Jo, i alguns altres "notables" d'aquells dies, fins i tot fem una petita aparició, que per cert és molt respectuosa. El que seria divertit, si el llibre es vengués molt, seria organitzar una mena de concurs per descobrir el munt de llicències literàries (i algunes relliscades) que s'ha permès l'autor per afavorir l'interès del seu relat. I és que "nosaltres" sabem que l'any 1985 el Girasol feia temps que no existia o que a primers de l'any 86 era impossible que Dalí volgués presentar "el seu" perfum a Le Rachdingue, perquè ja estava molt fet caldo.
El podeu comprar directament a l'editorial (Tarannà Edicions) al vincle següent: http://www.taranna.es/product_reviews.php?products_id=64
Vaig llegir-ho al Diari de Girona, i em vaig comprar el llibre que m'ha fet riure molt, je, je,je. Bonissim!
ResponderEliminarEnric (Olot)